SHEILA LEVINE A MUERTO Y VIVE EN NUEVA YORK de GAIL PARENT

Desde su más tierna infancia Sheila escuchó a su madre repetir la misma frase: 'El día más feliz de mi vida será cuando te cases, Sheila.

A los treinta años, Sheila Levine aún sigue soltera, come demasiado como para conseguir la figura de sílfide soñada y sabe perfectamente que nunca será la adorable criatura con la que su madre soñaba. Y Sheila está cansada de perseguir hombres que todavía deseen el matrimonio con una buena chica judía, de intentar conservar la línea, de seguir las recomendaciones de sus padres, de la vida en Nueva York, y harta de un novio desastre al que no quiere pero al que tampoco deja.

Sheila decide suicidarse. Y está dispuesta a preparar su propio suicidio, con funeral incluído, con muchísimo estilo, que por algo ha vivivo tantos años en Nueva York.

Un retrato divertido e irónico de un tipo de treintañera que está a punto de desaparecer... & iquest;o quizá no? ¿Recuerdan Bridget Jones? Aquí están sus raíces

COMENTARI DE LA PROPIETÀRIA DEL LLIBRE, ISABEL MESTRES

Aquest llibre fa molt anys que el vaig llegir, quan tenia entre 19 i 21 anys. Sempre l’he recordat, perquè, malgrat ara no tinc present detalls de la història, recordo l’efecte que en mi va provocar. En va ensenyar a relativitzar les coses, ja que sovint aquestes tenen la importància que cadascú li vol donar.

El llibre parla de la història d’una jove, de la mateixa edat que jo tenia en aquells moments, i els seus problemes: com es veia a ella mateixa ( insegura, sense gaire d’autoestima, físicament lletja i gorda,... ) com era la relació amb el sexe oposat ( relacions buides i mancades de romanticisme, de tendresa, d’amor.... ), la dificultat en trobar un lloc dins el món laboral després d’ haver-se format durant molts anys, la relació amb les amigues, el vincle amb la mare que malgrat gaudir d’ independència personal, encara existia l’estret vincle del cordó umbilicat. I tot, explicat des de la mirada irònica de la pròpia protagonista, on el lector s’ adona que amb la intenció de l’autora en eliminar tot dramatisme, resulta una història còmica, “ riure’s d’un mateix “. Cosa molt sana i que en aquells moments de la meva vida en va resultar molt beneficiós.

No sé si la història està ancorada en un temps, dècada dels anys 70, i ara fa olor de ranci . Però jo guardo molt bon record.

Si t’animes i et venen ganes de llegir-lo, espero que també et deixi un bon regust de boca.